En una carta adreçada a la seva esposa Abigail el 1776, John Adams, un dels Pares Fundadors dels Estats Units, escrigué que “la llibertat, una vegada perduda, es perd per sempre”. La cita de l’històric personatge, un dels artífexs tant de la independència com de la constitució nord-americanes, pren aquests dies especial sentit per a la societat escocesa.
Al Regne Unit, les autoritats d’Escòcia, de Gal·les i, recentment, d’Irlanda del Nord, han aprovat la implementació del green pass com a requisit per a poder accedir a esdeveniments massius, establiments de restauració o gimnasos. Anglaterra, ara per ara, és l’únic gran territori britànic que es resisteix a la seva imposició.
En el cas d’Escòcia, ha transcendit darrerament una informació inquietant. Tal com recull el Daily Record, les dades personals incorporades a l’aplicació governamental posada a disposició dels ciutadans per a acreditar la possessió del ‘passaport covid’, estarien sent compartides amb corporacions privades.
La instauració del certificat de vacunació com a requisit per a gaudir de determinats serveis ja implica, per si mateixa, importants conflictes d’ordre legal i ètic. Un dels dilemes més destacables gira entorn als perjudicis que genera sobre la privacitat dels seus usuaris, obligats a fer pública informació personal referent a la salut, cada vegada que l’utilitzen.
Però d’acord amb les noves revelacions, l’impacte sobre la intimitat aniria molt més enllà. Segons ha pogut saber-se, el software emprat pel ‘passaport covid’ escocès estaria cedint les dades dels usuaris amb fins a una desena de terceres entitats. Una comunicació massiva i indiscriminada d’informació sensible, sense el consentiment dels interessats, que ignoraria els principis més elementals recollits a les legislacions de protecció de dades.
Entre els destinataris de la informació es trobarien grans corporacions tecnològiques com Amazon Web Services o Microsoft Azure. Les dades s’estarien cedint també a companyies menys conegudes. Una d’elles és Jumio, empresa dedicada a desenvolupar solucions basades en la intel·ligència artificial, sobretot en el camp del reconeixement facial.
Tot plegat és, sens dubte, inquietant. Es confirma que l’actuació coercitiva exercida per les autoritats per tal que la ciutadania renunciés als seus drets mèdics més bàsics i, de retruc, a la pròpia privacitat, no ha estat corresposta amb la necessària honestedat i transparència per part dels governants. Amb tot, l’afirmació d’Adams resulta, dos-cents cinquanta anys després, d’una vigència absoluta.
