Des de la desintegració de la Unió Soviètica han estat operant a Ucraïna un conjunt de poderoses ONG’s estrangeres amb l’objectiu de debilitar-ne els lligams històrics, culturals i econòmics que Kíev mantenia amb la veïna Rússia. Les operacions d’aquestes organitzacions s’haurien intensificat a partir de l’any 2000, adquirint un paper determinant en els esdeveniments que marcarien el convuls decurs polític del país de les dues dècades posteriors.
No pot entendre’s el creixement del sentiment anti-rus entre els ucraïnesos sense parar atenció al paper que hi ha jugat la maquinària ideològica i propagandística de l’inversor multimilionari George Soros. Tot i que la seva abundant xarxa de col·laboradors actua arreu del planeta, Ucraïna ha estat sempre prioritària per al magnat d’origen hongarès.
Els tentacles de la Open Society Foundation de Soros han promogut la desestabilització constant, perjudicant qualsevol possibilitat d’apropament entre les nacions europees i Rússia. D’aquesta manera es garantia la continuïtat de la supeditació del vell continent als interessos de Washington, que no veuria perillar la seva hegemonia davant una eventual entesa París-Berlín-Moscou.
L’estratègia de Soros per a Ucraïna requeria comptar amb adequades complicitats al si de les institucions comunitàries. En aquest sentit, el control del Parlament Europeu esdevenia fonamental. El patrocini d’eurodiputats a través d’organitzacions interposades i vinculades a la xarxa Open Society facilitava l’adscripció dels representants a les posicions de l’anomenat “filantrop”.
La filtració el 2016 de documentació interna de les ONG’s de Soros va permetre identificar els membres de la Cambra entregats a la causa. És el cas d’un informe intern del Open Society European Policy Institute que recollia els noms dels europarlamentaris considerats com a “aliats fiables”, durant la legislatura 2014-2019. Fins a 226 dels 751 eurodiputats integraven aquesta llista.
Hi figuren representants de tots els països i de la majoria de partits, entre els quals destaquen figures de primer ordre dins la UE com Martin Schulz o Guy Verhofstadt. En definitiva, un terç del Parlament Europeu dels anys posteriors a la Revolució del Maidan compartia l’agenda de George Soros, que situava l’afer ucraïnès com a qüestió preferent.
